M’en vaig o em quedo

Descobrir aquelles coses que ens converteixen en éssers interessants i atractius per als altres ha estat un dels misteris de l’existéncia humana. Actualment a les persones que ténen aquesta capacitat els diem que posseíxen una bona intel¢ligéncia emocional.
 
No és només aixó tan simplista el que pot tenir connexió amb la problemática actual que tenim les empreses, per a retenir el talent en la nostra organització molts col¢legues de recursos humans estan reinventant tots els dies polítiques de motivació, formació i molta habilitat, per a evitar que fugin a la competéncia els seus bons professionals.
 
I és que la globalització és de tots i per a tots, aquest és el preu i la paradoxa, doncs encara que resulti impossible moure a la gent geográficament, l’incentiu d’un nou treball, els cants de sirena d’una oferta d’un competidor, poden canviar els hábits de vida encara que només sigui per a trencar la monotonia d’un treball, mancat d’al¢licients.
 
Alguns directors de recursos humans s’han ocupat a conéixer les causes i a enfortir els compromisos amb l’organització, desenvolupant campanyes específiques amb aquest objecte, o bé subhastant a l’alça nous incentius salarials, peró crec que pot fer-se una mica més.
 
No existeix major vinculació que l’emotiva i si examinem els nivells de les necessitats humanes, veurem que una vegada superats les baules de supervivéncia, o sigui els básics, i molt abans de les necessitats d’autorrealització que exigeixen sempre un sobreesforç, estan les que tenen a veure amb els altres, la comunicació forma part de nosaltres i el reconeixement n’és la prova, potser l’única, que justifica la raó de viure.
 
S’han preguntat alguna vegada de qué serviria aconseguir alguna cosa, sense que es pugui explicar? Qué és un gol per a un futbolista sense l’abraçada de l’equip? O tenir una idea que no pots explicar. O és que a algú li agrada donar petons a l’aire?
 
Per tant, qualsevol acció, política o métode que tingui com a objectiu retenir el personal propi de l’empresa ha de començar pel reconeixement, molt abans fins i tot que l’avaluació del perfil amb la funció, doncs el que compta per a cadascun de nosaltres és el que estem fent, molt més que la utilitat final del nostre treball.
 
Sovint, les estratégies empresarials per a retenir els empleats consisteixen en la millora económica, peró aixó és un error perqué l’home és un animal de necessitats i tan bon punt se satisfá una, sorgeix una altra en el seu lloc. És un procés sense fi que ens persegueix des del bressol al sepulcre.
 
Tampoc valen les accions paternalistes de la má a l’esquena, perqué són buides i sonen a no-res. No és el director general qui aílladament s’ha de passejar pel taller a felicitar la gent. És alguna cosa molt més próxima i permanent, de tots els dies, del cap o encarregat que ha de ser mentor i company.
 
La gent se’n va sovint perqué no se sent valorada en el moment, perqué la seva própia cultura es distancia de l’empresa o perqué no s’entén amb qui li dirigeix. La gent es queda perqué és feliç amb el que fa, perqué está a gust, perqué se sent acollida i creu que aquella part de vida que gasta treballant, li permetrá ser encara més feliç el dia de demá.

 
Per Miquel Bonet
Advocat, professor i conseller deSELECT
Autor del llibre ¡Búscate la vida!